|
|
|
|
|
|
|
|
|
Recursos Naturals |
|
|
|
El cérvol (Cervus elaphus) tenia una àrea de distribució que abastava originalment bona part de les zones temperades d’Europa, Àsia i el nord d’Àfrica. Una espècie molt pròxima (Cervus canadensis) —que per a alguns és la mateixa— habita l’Àsia oriental i Nord-amèrica.
Un passat problemàtic...
Les poblacions que vivien a les zones més humanitzades d’Europa i el nord d’Àfrica van patir històricament una forta disminució, com a conseqüència de la caça i la desaparició dels boscos. A Europa només van sobreviure cérvols en regions amb una densitat humana baixa o bé en grans finques que eren utilitzades com a vedats de caça per reis i nobles.
A Catalunya segurament es van extingir a la fi del segle XVIII o principis del XIX. Cap al 1780 sembla que encara existia als Pirineus i a les terres de l’Ebre, però ja era considerat molt escàs. En un document de l’època es diu que hi ha “algún venado” a les muntanyes del partit de Berga, en el qual era inclosa part del que avui és el parc natural. En qualsevol cas, ara fa cent anys ja no quedaven cérvols enlloc.
... i un present esperançador
Cap a mitjan segle XX, molta gent va abandonar les regions d’agricultura més pobra i se’n va anar cap a les ciutats. Això va comportar un creixement de la superfície forestal. Al mateix temps, es va començar a regular la pràctica de la caça. Aquests factors van fer que les poblacions de cérvol europees comencessin a recuperar-se després de segles de retrocés. Amb el temps també es van fer cada vegada més corrents les reintroduccions d’exemplars en llocs d’on havia desaparegut feia molts anys. El resultat és que avui torna a ser un animal comú en bona part del continent.
La recuperació del cérvol a Catalunya va arribar amb una mica de retard. Els intents de reintroducció van començar a la fi dels anys 50, en general amb un èxit molt escàs. No és fins als anys 80 quan tornen a haver-hi poblacions una mica pròsperes. En l’actualitat es pot observar en moltes zones pirinenques i la seva àrea de distribució continua augmentant.
En l’entorn del parc natural es troba sobretot a l’Alt Berguedà, entre els rius Bastareny i Llobregat. En aquesta àrea hi viu des dels anys 60, quan es van escapar exemplars tancats en una finca particular. Més endavant —els anys 80 i 90— es van realitzar uns altres alliberaments intencionats, que han contribuït a reforçar-ne i augmentar-ne la població.
Un herbívor que gairebé s’ha quedat sense enemics naturals
És un animal vegetarià que s’alimenta d’herba, fulles, brots d’arbres i arbusts, escorça verda i fruits secs com els aglans. Els paisatges més adequats per al cérvol són aquells que combinen boscos espessos, on de dia pot amagar-se, i clarianes amb prats, on va a menjar quan és fosc.
Quan és massa abundant pot arribar a provocar danys al bosc i els camps, de manera que es fa necessari un control de les poblacions. Aquesta feina la fan els llops allà on encara són presents. Avui, però, amb la desaparició dels depredadors naturals en gran part dels territoris on viuen els cérvols la caça regulada ha esdevingut l’únic sistema de control efectiu.
Uns banyuts més aviat solitaris
Els mascles es distingeixen clarament de les femelles perquè tenen banyes i també acostumen a ser més grans (poden fer fins a 1,40 metres d’alçada i 170 quilos de pes). Les banyes els cauen cada any i els en surten de noves, que seran utilitzades en els combats rituals que tenen lloc durant el període de zel —setembre i octubre— per veure qui s’aparella amb les femelles. Fora d’aquesta època són animals força solitaris i rarament es poden veure grups que no siguin els d’una femella amb les seves cries, que neixen a l’estiu. |
|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|