Recursos Naturals
Ós
L’ós que havia poblat les nostres muntanyes, l’ós bru (Ursus arctos), vivia originalment per tot Europa, el nord d’Àsia i part de Nord-amèrica. Aquesta espècie tenia races adaptades a les diverses condicions climàtiques de la seva àrea de distribució, que abastava des de regions quasi desèrtiques fins als boscos nòrdics. El llarg retrocés del bosc i de l’ós Un animal gran com aquest necessita disposar d’un territori extens per on moure’s i trobar aliment. L’increment de les activitats humanes i la destrucció dels boscos, que eren el seu refugi, van causar la desaparició de l’ós en molts llocs. Tot i que la caça va ser un factor important en la regressió de l’ós, sembla que no va tenir tanta influència com la progressiva desforestació. De fet, no havia estat mai un animal particularment odiat ni temut per la gent, a diferència del que passava amb el llop. Els darrers refugis que va trobar van ser les muntanyes i les regions nòrdiques, on la presència de l’home ha estat tradicionalment menys important. Al sud del molt humanitzat continent europeu només han restat poblacions aïllades en algunes serralades. En algun d’aquests refugis muntanyencs s’ha arribat en una situació límit, i és als Pirineus on és pitjor. En l’actualitat resten tan pocs óssos pirinencs autòctons que estan condemnats a l’extinció en un termini de temps breu. L’única possibilitat perquè l’ós continuï poblant aquestes muntanyes és l’alliberament de nous exemplars, que reforçarien la diminuta població avui existent. La memòria d’un passat recent Fins a l’edat mitjana devia habitar gran part del territori català, amb la inclusió de les muntanyes properes a la costa. Cap al segle XVIII la seva presència sembla que ja era limitada als Pirineus, on es va anar fent cada vegada més rar. Fins a la primera meitat dels anys 90 algun ós corria el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran, i sembla que ara pot quedar-ne algun individu solitari a la serra de Madres (Conflent). L’any 1993 es va iniciar un projecte —avui aturat— destinat a reintroduir l’espècie al Pirineu central, com a resultat del qual alguns exemplars tornen a viure al Pallars i l’Aran. Al parc natural i en zones properes l’ós va desaparèixer fa més d’un segle. Abans sembla que no devia ser gaire rar: en un document del segle XVIII es parla d’un capellà de prop de Bagà que al llarg de la seva vida n’hauria mort més de 20. A l’Alt Berguedà la darrera observació documentada és del 1801, al poble de Peguera. Encara a mitjan segle XIX és citat de manera molt vaga a la serra del Cadí. Sembla que degué extingir-se en aquella època i avui no és té memòria històrica de la seva presència en cap de les comarques que envolten el parc. Només n’ha quedat testimoni en alguns noms de llocs que abans devien ser freqüentats per aquest animal: pas de l’Ós a l’Alt Llobregat, grau de l’Ós al Moixeró, collet de les Basses de l’Ós al Cadí i portell de l’Ós a la serra del Verd. Una dieta variada i canviant L’ós és, en principi, un habitant del bosc. I, si pot triar, prefereix els boscos d’estructura diversa, on pot trobar als aliments més variats: clarianes amb prats, sotaboscos amb arbusts que li proporcionen baies (gerd, nabiu), varietat d’arbres que li donen fruits (faig, roure, pomera)... Es tracta d’un animal omnívor, que menja de tot en diferents proporcions al llarg de l’any. La major part del seu aliment —normalment més del 75 %— és vegetal (herbes, fruits secs i carnosos). Els insectes també representen una part important de la seva dieta, sobretot les formigues. També menja carn —i pot arribar a matar algun cap de bestiar— en especial a la primavera, quan acaba de sortir de la hivernació i necessita més energia. Els óssos fan una vida solitària, amb l’excepció de les famílies formades per la femella i els seus cadells (els ossalls), que van junts durant força mesos. Els mascles només tenen contacte amb les femelles durant l’època de l’aparellament. Quan s’acaba la tardor, l’ós es retira a les osseres, que poden ser coves naturals o caus que ell mateix excava, i comença el període d’hibernació: resta uns quants mesos mig adormit, amb les constants vitals al mínim, i sobrevivint gràcies a les reserves de greix acumulades amb el consum de grans quantitats de menjar (sobretot de fruits secs com els del roure —les aglans— i els del faig —les fages). L’ós amic En les darreres dècades, la imatge de l’ós ha esdevingut la d’un animal simpàtic i emblemàtic de la natura salvatge. Els óssos de peluix, els contes infantils i els dibuixos animals han contribuït molt a aquesta humanització de l’espècie. Però més enllà d’aquesta imatge tan positiva com força irreal cal tenir en compte que l’ós necessita un medi natural en bon estat per sobreviure. Avui l’ós s’ha convertit en un símbol dels darrers refugis de natura poc alterada que ens queden a Europa. En llocs com la serralada Cantàbrica (Espanya) o els Abruzzo (Itàlia), on encara resten poblacions d’ós importants, aquest animal és un bon reclam per atreure el turisme que busca espais salvatges. En aquestes zones es demostra que és possible fer compatible el desenvolupament de les economies de muntanya amb la supervivència de la gran fauna que temps enrere havia ocupat tot el continent.	• Cérvol • Cabirol • Ós • Linx