Hi havia una jove criada, anomenada Poneta, que servia a casa dels senyors d’Isòvol. Cada dia havia de travessar el riu amb un càntir a cada mà per anar a buscar aigua bona de la font.

Càntir cantiret

Raja dolç i raja estret

Sigui aigua de la bona

De la font del Mollaret

Com que el Segre tenia crescudes sobtades, cada any desapareixien arrossegades riu avall una o dues criades d’aquesta gran casa. Poneta no volia que li passés el mateix. A més, tenia un altre problema: l’església era lluny i no podia complir amb el precepte dominical.

Dirigí les seves súpliques al Senyor i al capellà sense aconseguir res. Llavors, un vell caçador d’isards li digué que li ho solucionaria posant-la en contacte amb el príncep de les tenebres.

-Et faré un pont i una església abans que canti el gall -li digué el dimoni- però a un salari just que serà la teva ànima.

Conclòs el pacte, el dimoni es posà a construir el pont i l’església a tota velocitat.

La donzella, que era més llesta que una fura, agafà un llum d’oli i anà al galliner. Els galls, pensant-se que es feia clar, cantaren com cada matí rebent el nou dia. El dimoni, que estava gairebé acabant el campanar, en caigué avergonyit per haver estat burlat i el deixà sense enllestir.

La llegenda acaba aquí; però hi ha una moralitat més propera que podria ser: “No s’ha d’enganyar ni al mateix diable”, ja que les aigües del riu s’han traslladat més al sud i el pont es troba a secà, i el campanar, que existeix en l’actualitat, construït amb tubs, sembla realment una venjança del dimoni.